dilluns, 3 d’abril de 2017

CONFERÈNCIA DE LA GEORGINA GRATACÓS A L'ENTREGA DE PREMIS DE LA FUNDACIÓ JVV

En Miquel Camprubí, alumne de 1r de batxillerat, ens fa un resum de la conferència que la Georgina Gratacós, conservadora del Museu Darder de Banyoles, va fer-nos durant l’entrega dels VIII Premis de la Fundació Jaume Vicens Vives.

La Georgina Gratacós, a la dreta de la imatge. Foto: Núria Fàbrega (alumna de 1r de batxillerat)

L’Institut Vell de Girona posseïa una sala de Ciències Maturals immensa amb tot tipus d’animals dissecats. Podies trobar-hi des d’un mascarell fins a una foca. Això era perquè en aquella època, les persones no tenien la tecnologia que tenim ara. Per tant, la majoria de nens no havien vist mai un lleó per exemple. Si tu en tenies un dissecat, els nens es podien fer la idea de les dimensions i el seu caràcter. També hi tenien esquelets però, malauradament, aquests no s’han conservat.

Una de les botigues que es té constància a on es compraven aquests animals és la botiga de Deryolles. Una botiga prestigiosa de taxidèrmia situada a París que actualment encara està oberta (avui en dia encara té un enorme reconeixement internacional). En aquella època París era on hi havia la majoria de proveïdors que es dedicaven a distribuir material educatiu per tot Europa. El cas de Francesc Darder, va fer exactament el mateix però a nivell d’Espanya.

Més o menys cada dos anys compraven animals nous. Això ho van fer durant uns vint anys. Cadascun d’aquests animals era registrat en un inventari que any rere any s’anava ampliant. Però llavors tot va canviar. Hi va haver un canvi de professors, la sala es va convertir en un museu espectacular de la quantitat de coses que hi tenien i es van quedar sense espai. L’any mil nou-cents seixanta-set es va fundar el nou institut. Però es va dissenyar de tal manera que no hi havia espai per a la col·lecció.

Foto: Núria Fàbrega (alumna de 1r de batxillerat)

No hi va haver massa criteris a l’hora de traslladar els animals. Se sap que es van deixar els més grossos i els que estaven pitjor a la gran sala. Els que hi cabien van ser traslladats a l’institut nou i la resta es van guardar en un subterrani en un lloc de la ciutat. Per mala sort, en aquest subterrani hi havia unes males condicions de temperatura i a més un dia es va inundar. Allà es va perdre una gran quantitat de material.

A més a més, el trasllat va ser fet per alumnes. En el cas dels llibres, se sap que en van deixar alguns pel carrer perquè pesaven massa i d’altres es van perdre pel camí. No descarto que passés exactament el mateix amb alguns animals petits com ara ocells o col·leccions d’insectes.

Des dels anys seixanta fins els anys vuitanta la gran sala es va utilitzar com a museu d’història de girona. Llavors l’any mil nou-cents noranta-u s’hi va construir la biblioteca d’arxius.

Els animals grossos i degradats que van quedar a la sala van ser oferts a la universitat de Girona. En aquell temps, hi havia un professor de zoologia que li agradava molt tot aquest tema dels animals dissecats. Això va fer que se’n quedessin uns quants, però no tots. Com que ningú més de girona els volia, van oferir la resta d’animals al museu Darder de Banyoles. L’únic museu de ciències experimentals de tota la comarca.

Aquests s’ho van quedar pràcticament tot llevat de tres exemplars. Van recollir un total de cent-trenta peçes. Aquestes col·leccions es van incorporar al museu com a dipòsit de l’ajuntament de Girona.

Tot això va procedir d’aquesta forma fins l’any dos mil u. El professor de zoologia de la universitat de Girona es va jubilar. La universitat va deixar de tenir interès en les col·leccions d’animals i les va oferir al Museu Darder de Banyoles. Aquests les van acceptar. Però quan van arribar a Banyoles, se’n van adonar que la universitat havia fet unes males restauracions i de qualsevol manera. A més a més van canviar la fusta de la base d’alguns animlas, ja no eren les originals.

El món de  la dissecació és molt complexe. El més mínim detall et pot donar una pista de la data en que es va caçar l’animal, d’on procedeix, a quina col·lecció pertany, qui l’ha caçat... Per exemple, el senyor Francesc Darder tenia una etiqueta personalitzada a les bases dels animals que ell havia aconseguit. El mateix cas, es donava amb els animals de l’institut vell de Girona. O també segons les posicions en què estan col·locats pots saber a quina col·lecció pertanyen.

Un cas peculiar és el d’Esteve Mascort. Aquest, era una persona que es dedicava a enviar animals dissecats des de Buenos Aires a l’institut vell de Girona. D’ell, en tenim un cèrvol de la Pampa que a sota la base tenim la data en què va ser caçat, a on i per a qui. Actualment a la regió de la Pampa quasi no se’n troben. Gràcies això se sap que en aquella època n’hi havia moltíssims.

Això també passava amb la prensa. En els pobles i ciutats hi havia molts diaris i revistes periodístiques en proporció al nombre de població. Descrivien i explicaven notícies relativament poc importants, però que avui en dia ens fan molt de servei. En el cas de Banyoles, gràcies a un diari antic, se sap que des de principis del segle XX, en aquesta ciutat les cigonyes ja hi venien.

Una altra cosa que també és molt important per poder saber la procedència i les dades són les memòries i els inventaris de l’època. Les memòries et donen molta informació sobre els animals que s’anaven comprant, quan es van comprar i a qui, apart de tota la informació de l’institut. És a dir els professors, les classes, què es feia, els alumnes... Les memòries per sort s’han pogut recuperar pràcticament totes les que hi havia.

Els inventaris en canvi en tenim alguns però no tots. En ells es recopilen tots els animals i altres objectes que hi havia en una època concreta a la sala de l’institut. Per mala sort i diversos factors, no s’han pogut conservar. Però el que no en tenim ni una i és la base de la recerca són les factures. Si les tinguéssim, podríem seguir la pista dels animals dissecats des de l’arrel i d’aquesta forma els podríem classificar i podríem saber a on pertanyen i el lloc de procedència.

Tot i així, llevat tota la quantitat de material que s’ha anat perdent al llarg del temps, en el nostre actual institut encara tenim molt de material per classificar i endreçar d’un valor material incalculable. Des dels animals dissecats, passant pels llibres de ciències naturals i les representacion anatòmiques de cera. Seria un luxe, comptar amb ajuda externa per poder classificar tot aquest munt “d’obres d’art” que s’han conservat es de mitjans del s.XIX fins avui en dia.

Malauradament, la majoria dels estudiants de l’institut (igual que molts ciutadans de la província) no són conscients del què tenim darrere alguns armaris i vitrines. Alguna persona, s’hauria de posar-ho a endreçar per inflingir un punt de reflexió a les persones del centre.