divendres, 13 de gener del 2017

CREEM TEXTOS A PARTIR D'IMATGES

Per treballar i millorar l’expressió escrita, des de l’assignatura de Català alumnes de 3r d’ESO han creat textos a partir de diferents imatges colpidores d’una pàgina d’internet.

Dani Bartomeu
Professor de Català


Ahir hi era, avui ja no. Tot va passar tan ràpid, de sobte tot el que havíem viscut un al costat de l’altre, el dia a dia d’aixecar-nos junts, quan em desitjava bona nit abans d’adormir-se al meu costat… Tot, se’n havia anat amb ell i no tornaria mai més. Ara trobo a faltar les nostres discussions, quan m’enfadava amb ell i no li parlava perquè veiés que no el perdonava. Però tot això ja no serveix de res, cada dia recordo com si fos ahir el nostre últim petó.

Era un diumenge com qualsevol altre, al matí vam anar a fer un volt per la Rambla de Girona i a comprar regals pels nostres fills, que des de fa tres anys són uns dels pocs records que em queden d’ell. Al migdia, vam decidir que dinaríem en un petit restaurant prop del riu Onyar. Tot era perfecte fins que una trucada va interrompre el nostre dinar, era el seu germà, que li demanava el que seria el seu últim encàrrec. Ell era un home generós, que sempre intentava ajudar a l’altra gent, així que sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar la jaqueta, em va fer un petó i em va dir que em quedés allà, que tornaria de seguida. Jo segueixo confiant en ell… Per això cada diumenge m’assec a la mateixa taula esperant que torni per acabar de dinar junts.     
Sònia Llorens
Alumna de 3r d’ESO


Cada dia mirava per la finestra i veia el mateix: ambulàncies entrant i sortint de l'hospital, gent caminant que bàsicament passava per allà davant o gent esperant ansiós alguna resposta... A vegades veia gent plorant, però llavors entrava a dins l'habitació i em ficava al llit per intentar oblidar el que havia vist. No ho suportava. El que menys m'agradava era veure nenes de la meva edat, felices. Elles anaven a l'escola, tenien amics i hi podien quedar. Tenien una vida normal. Anaven vestides amb roba preciosa (almenys, més que les lletges samarretes d'aquí) i duien molts tipus de pentinats. Sempre m'imaginava com seria jo amb cabell. A vegades, d'amagat, em posava dreta davant del mirall, agafava retoladors i em pintava un pentinat súper xulo que em quedava súper bé. Algun dia, em podré fer tots aquests pentinats que dibuixo, però mentrestant, suposo que no hi puc fer res més. A vegades li dic a la mama que aprengui a fer trenes i pentinats que m'agradin i també que em compri xampús i suavitzants pel cabell, perquè, quan torni a casa i tot torni a ser normal (si això passa), tindré el cabell més maco que ningú ha tingut mai abans!

Laura Matamala
Alumna de 3r d’ESO