dimarts, 30 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: ISABEL SALVO

DAMA ¿QUIÉN OS HIZO TAN AGUDA? AGUA CALIENTE Y LEVADURA

Estic contenta de celebrar la teva jubilació Isabel. Ja veus, “Poco a poco se anda todo”

Recordes amb quina recança parlàvem de la  jubilació? Ho fèiem amb  certa inquietud, amb sentiments contradictoris,  de vegades amb pena, tu et posaves molt sentimental i no volies parlar gaire de  deixar de fer allò que tant t'agradava. Però ja s'ha acabat, i ha arribat  el moment de dir adéu a una   llarga etapa que t'haurà deixat molts  bons records que ajuden a engrandir la  teranyina de la vida. Ai, no em vull posar dramàtica, m'estimo més el sentit de l'humor, ja ho saps, i veig que estic agafant un to massa solemne...

A allò que anava. Esmentava els records que guardaràs, i d'això et parlaré avui que tinc l'oportunitat, d'alguns que em vas deixar , entranyables , en la curta trajectòria que vam compartir.     

La Isabel durant el discurs de la seva jubilació
Foto: Jordi Xargay

Recordo quan vaig arribar a l'Institut i vam fer la primera reunió de Departament en   un espai que em va semblar vetust, hermètic, aturat en la memòria dels   arxivadors ,   de fulls i   llibres  usats, desgastats  per   anys de treball i  on la Història volia resistir-se als nous temps i a imposicions.   Un departament de pes.  La teva  proximitat i franquesa aquells primers dies  em   van facilitar la incorporació a l' entorn i   em van fer més agradable l'inici a l'Institut.   “Lo que está en el corazón dice la boca” 

Persona observadora i entenedora com ets, sentimental i també fràgil,   ,  mostraves la teva fortalesa  de vegades amb un agut sentit de l'humor;. altres allunyant-te d'allò que no t'agradava, sense renunciar a trobar l'ocasió de  defensar allò en el que creies , ni a  trobar el lloc que et corresponia en aquest Institut, que no sempre resulta fàcil.   Vols que et digui? De vegades pesava massa  l'envergadura de tant Vives..., però ... “No és oro todo lo que reluce”

Poc amiga de  picabaralles i  de positiu esperit crític, no et  perdies en el laberint de l'estridència  encara que de vegades no  fossis entesa, et veiessin esquiva o que l'entorn general s'enterbolís.

Em va agradar compartir nivells, criteris, sortides culturals ,  mentre  sentia que afiançavem la  confiança que deriva en l'amistat.  I així, recordo molt gratament    el teu sentit de l'humor: agut i incisiu, també  sorneguer. Perquè ...“lo que fuerza no puede, ingenio lo ve”. I les dites o els  refranys castellans que feies anar,  i és que ... “lo que se aprende en la cuna siempre dura” .

Segurament podria parlar molt més, però  toca   acabar. He utilitzat dites   que podies pensar o dir. O que em feien treure la bena valenciana, no la del caloret, eh!, per acompanyar-te en el riure. Grats records que guardo  d'un dels  aspectes que  et fan especial .
 
Et desitjo molta molta sort , que gaudeixis del temps i  de la vida ,de tots els moments   amb els teus que estimes i t'estimen;  gaudeix   com vulguis i amb qui vulguis i sobretot cuida't, mima't,   perquè  “el presente es lo principal del futuro” (A. Cournot).  

Rosa Martínez

Professora jubilada d’Història