diumenge, 28 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: ERNEST MARTÍ

Ernest Martí, company i amic;

Els anys no passen endebades oi? Els deixem enrere, es van esmicolant en el nostre record i, també, ens van fent miques “xino-xano” a nosaltres.

Segur que deus recordar els teus primers dies de “classe” -o com punyetes en diguin ara-, El començament al Salvador Espriu de Salt, els anys a Caldes de Montbui i Santa Coloma de Farners i l’aterratge en 1987 al “Vives” quan ens coneguérem al Departament de “Ciències Socials” (quin nom més horrible!).
De seguida, hi hagué empatia. Compartíem la passió per la Història, però també la col·laboració en la creació de materials docents. Recordo especialment, i també amb nostàlgia, els materials elaborats per als temes d’Història del Batxillerat Internacional. Era un treball, exigent, però també molt estimulant.

L'Ernest durant el dinar de la seva jubilació.
Foto: Jordi Xargay

Han estat un bon grapat d’anys de feina, amb anades i vingudes, però tal vegada et sentis com aquell que ha fet una cursa de cent metres! Gairebé s’acaba quan amb prou feines has sortit.

Nostàlgia, potser? Probablement no gaire, com la majoria dels professors. Perquè sinó no esperem més anys per jubilar-nos? Però també és cert què, per a molts, la convivència amb el jovent –amb totes les contradiccions- era i és un dels aspectes més estimulants de la nostra feina, la “teva” feina. (Nota en veu baixa o lletra petita; n’hi ha que aquesta convivència no la troben a faltar).

Aquesta llarga entrada és una mica enganyosa. De fet, no sé exactament com et sents.
Només parlo des de la meva experiència de jubilat “d’última generació”. En realitat és una barreja d’emocions, records –bons i dolents- i, el millor, expectatives, moltes expectatives... .

Tot flueix, res roman, com digué el filòsof Heràclit fa dos mil cinc-cents anys –el pobre, per cert, no es pogué jubilar, va morir tot just als seixanta anys-. Aquest és un moment –el “teu” moment- per experimentar la validesa d’aquest axioma tan vell i universal. Passat, pressent i futur es confonen, un aiguabarreig vital, El passat, “l’edat d’or” de la infantesa i joventut, un present a la docència que ara s’acaba i un futur obert i llarg (molt llarg!!!). Per cert, aquesta reflexió “tan original” també la podries fet a partir del  “ fugit irreparabile tempus” de Virgili però, francament, jo prefereixo els grecs.

En fi, no pretenc instruir-te ni fer cap tipus de guia d’auto-ajuda sobre l’entrada a la jubilació. Només m’agradaria que, des d’ara, ens poguéssim veure més sovint.

Eduard Canal
Professor d’Història jubilat de l’INS Jaume Vicens Vives



Ernest Martí, company i guerrer en la batalla per la Història i les Humanitats a l’educació de noies i nois. Una guerra perduda?