Dos alumnes de l'institut
Jaume Vicens Vives han obtingut premi en els Jocs Florals i Literaris Escolars
d'enguany, convocats per l'Ajuntament de Girona: Maria Vilamitjana (3ESO
A) la Flor Natural amb la composició Girona des del cel, i Lluís
Montcada (1ESO D) el guardó de prosa, el tema del qual era La Girona fantàstica.
GIRONA DES DEL CEL
Maria Vilamitjana
En ampla volada pel cel
de Girona,
com fars en la boira o
llums del destí,
les blanques gavines
mostren el camí
que fa la mirada quan se
n’enamora.
Aterren calmoses al peu
dels turistes
com si els recordessin:
“us toca a vosaltres!”
Tot allò que es veu és
digne dels astres:
de la Catedral a les
flors més tristes.
Des del pont de L’Eiffel,
el mirall del riu
dibuixa Girona tremolosa
i viva.
Un somni de pedra, un cor
d’oreneta.
Des del pont de Pedra,
l’aigua es mou i riu;
s’acosta a les ribes, la
ciutat festiva.
Un dolç pensament de mirada neta.
LA GIRONA FANTÀSTICA
Lluís Montcada
Sortint
de l’escola vaig anar a comprar-me el berenar a la fleca de la plaça de
l’església del Mercadal, on hi fan aquells croissants de xocolata blanca tan
bons. Anava caminant cap a casa el meu amic Aniol, que viu més enllà del Pont
de Pedra. Ens havien encarregat uns deures en grup al conservatori de música i
havíem quedat per fer-los. Anant cap allà em vaig començar a enrabiar, no sabia
per quin motiu m’enrabiava però m’enrabiava de valent. Em vaig entrebancar amb
una pedra tot caient a terra. Quan em vaig aixecar vaig xutar la pedra amb la
qual havia ensopegat i vaig veure que emetia una llum vermella. Vaig ajupir-me
a recollir-la per posar-me-la a la motxilla i vaig prosseguir el meu camí. Quan
vaig passar a prop del riu Onyar vaig sentir una veu... <<La pedra? Té la
pedra! Maleït sia!>> Vaig arrencar a córrer cap a casa l’Aniol i en
arribar vaig mirar dissimuladament enrere però ningú no em perseguia. Vaig
trucar, vaig entrar i ens vam posar a fer el treball. El mal humor em va
perseguir tota la tarda i em fa l’efecte que l’Aniol ho va notar.
Vaig tenir la mateixa experiència l’endemà al
matí anant cap a l’escola. Els rius tornaven a xiuxiuejar, però aquest cop va
passar a prop del riu Ter. <<Té la pedra! Millor, millor... A veure si
Sheg baixa els fums>>. Vaig arribar a l’escola encara amb la pedra a la
motxilla.
-Què, ja estàs de més bon humor? - em va
preguntar enriolat l’Aniol - Que ahir a la tarda estaves insuportable!
-Nen calla que ahir a la tarda estava com
sempre, d’acord? – vaig contestar de mala gana - I ara fes el favor de
deixar-me treballar en pau. - Va fer mitja volta i va seure a la seva taula. La
classe va començar. Em notava que no tenia ganes de fer res, només desitjava
sortir de l’escola i anar-me’n a casa quan normalment sóc molt treballador i
aplicat.
Ring! El timbre va sonar. Vaig sortir a corre
cuita de l’escola a buscar el bus que em pujaria fins a Montjuïc. En arribar a
casa vaig pujar a la meva habitació. Quan vaig deixar la motxilla sobre el llit
vaig notar com si m’hagués tret un gran pes de sobre. La mare em va cridar a
berenar. Jo estava de molt bon humor. Li vaig donar conversa sobre molts temes,
vam parlar de tot i en acabar l’entrepà em vaig acomiadar amb l’excusa que
havia de fer deures. En entrar a la meva habitació em va tornar a agafar aquell
mal humor insuportable i vaig posar-me a l’ordinador per mirar de distreure’m.
Quan es va fer tard em va començar a agafar son. Vaig treure la pedra de la
motxilla, el color vermell s’havia intensificat! Me la vaig posar a sota el
coixí per veure si em feia afluixar el mal humor, però al cap d’una estona em
va agafar un mal de cap terrible i la vaig posar a l'ampit de la finestra, a
fora de l'habitació. Em vaig trobar molt millor. Rumiant-hi i rumiant-hi vaig
decidir buscar-ne informació a internet. Vaig buscar <<Pedra vermella,
Pedres màgiques, Pedres curioses...>> Res, cap informació relacionada amb
la meva pedra vermella. Tenia pensat comentar-li al meu pare, que és geòleg,
potser en sabia alguna cosa... L'estudi del pare era al fons del passadís,
sempre es queda mirant pedres fins a dos quarts de quinze. Vaig trucar a la
porta però no vaig rebre cap resposta. Vaig entrar-hi igualment. El meu pare
s’havia adormit sobre una caixa plena de minerals, vaig sacsejar-lo una mica i es
va despertar de cop.
-Eh! Què passa! – es va sobresaltar – Fill
què hi fas aquí?
-Res, que no podia dormir i me n’he recordat
que tinc una pedra que hem d’analitzar per l’escola i no sé quina és... – vaig deixar anar – Em
podries ajudar?
-A veure, vine. Quina pedra és?
-Aquesta que tinc a la mà, emet una llum
vermella estranya...
-A veure... – es va passar una estona mirant
la pedra – Ai! Fill no sé d’on has tret aquesta pedra però no sé què és! Vés a
dormir i calla ja! Em poses nerviós...
Vaig anar cap a la meva habitació
desconcertat i vaig deixar la pedra a fora. Tenia pensat demanar-li a l’àvia si
per casualitat n'havia sentit alguna història... Em vaig despertar l’endemà a
les onze del matí. Vaig llevar-me, tenia molta gana.
-Adrià! Vine a esmorzar que ja és tard! – va
cridar l’àvia des de baix.
Vaig vestir-me i vaig baixar a esmorzar.
Portava la pedra a la butxaca per ensenyar-li, si calia, a l’àvia. M’havia
preparat pa sec amb llet i sucre, el meu esmorzar preferit! Vaig esmorzar sense
dir-li res de la pedra. Això sí, vam parlar de moltes altres coses.
-Què Adrià, t’ha agradat l’esmorzar? – em va
preguntar en acabar tot i que ja sabia la resposta.
-Sí! Molt, àvia! – vaig dir tot content – Et
puc comentar una cosa?
-Digues fillet, digues...
-Tu saps quelcom d’una pedra vermella
relacionada amb els rius de Girona?
-Tens temps? – va preguntar - Perquè és una
història molt llarga.
-Tinc tot el temps del món àvia – vaig
respondre seriosament.
-Aquestes pedres que dius, són les primeres
pedres que van formar cadascun dels rius de Girona. Cadascuna té un color
diferent. Segons la llegenda cada riu el va crear un déu. Sheg va crear
l'Onyar, Dina el Ter, Biscodek el Galligants i Phon el Güell. Cadascun
d’aquests déus va batejar la primera pedra del seu riu amb un sentiment. Els
mateixos sentiments que sentia Girona quan es van crear els rius, els mateixos
que tenien els déus en crear-los: vermell per l’odi que tenia els déu Sheg pel
déu Biscodek que li havia pres la deessa Dina, per l’odi que tenia Girona contra
els bandolers que assetjaven la ciutat; el blau per l’amor que sentia la deessa
Dina pel déu Biscodek, per l’amor que sentia Girona per la germanor i la
col·laboració del habitants; groc per la felicitat del déu Biscodek perquè per
fi algú l’estimava, per la felicitat de Girona de tenir quatre rius; el verd
pel sentiment de por del déu Phon que no esclatés una batalla entre els déus
Sheg i Biscodek, per la por que sentia Girona que es cremés el bosc que tenia
al bell mig de la ciutat. Aquestes pedres canalitzen aquests sentiments perquè
no es desboquin, si això passés hi hauria grans catàstrofes. Per això es van
amagar les pedres al fons de cada riu, perquè no passessin coses
indesitjables...
-Àvia – la vaig tallar – T’he d’ensenyar una
cosa – em vaig treure la pedra de la butxaca i l’àvia gairebé es desmaia. Vam
sortir tots dos a tirar la pedra al riu Onyar, el que havia creat el déu Sheg.
Quan la vaig tirar, vaig sentir una sensació d'alleujament i tranquil·litat
enorme. La pedra m'havia canalitzat l'odi des que me la havia trobada. L’odi
d’un antic déu totpoderós, l’odi de l’antiga ciutat de Girona...
