dissabte, 20 de juliol de 2013

ENRIC MIRAMBELL, PATRÓ DE LA FUNDACIÓ INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA I CRONISTA OFICIAL DE LA CIUTAT



Enric Mirambell va néixer a Girona el 1922. Va estudiar al col·legi Maristes i més tard va fer el Batxillerat a l'Instituto de Gerona, situat al carrer de la Força. El 1941 va acabar el batxillerat i va fer l'examen d'Estat: era una prova molt més difícil que l'actual Selectivitat. La va superar, i posteriorment es va matricular a la Universitat de Barcelona per estudiar la carrera de Lletres i Història. Un cop graduat va tornar a Girona, on durant força temps va treballar a l'Institut i també com a bibliotecari, i un temps més tard va ser el director de la Casa de Cultura. Un cop jubilat, el 1987, l'Ajuntament li va atorgar el càrrec de cronista oficial de la ciutat de Girona.


Què és un cronista? Com entén la feina de cronista d’una ciutat?
Un cronista és aquella persona que recorda el passat a través d'escrits. De vegades ha d'escriure textos sobre l'actualitat perquè en un futur es pugui saber com s'havia viscut en aquella època.
▪ Quina és la seva funció principal? Exactament, quants anys fa que té aquest càrrec?
Com a cronista no hi ha cap feina en concret, però a vegades l'Ajuntament et demana que redactis algun escrit, i ho fas. Sóc cronista oficial de la ciutat des de l'any 1987, és a dir, ara fa 26 anys.
▪ Per ser cronista quins passos ha hagut de seguir?
Més aviat és un càrrec honorari, no s'han de seguir uns passos concrets. És un càrrec que l'Ajuntament em va atorgar per la meva trajectòria a la ciutat, i perquè ja anteriorment m'havia dedicat força a estudiar la història de Girona.
▪ Va tenir relació amb el seu predecessor?
Quan el 1987 vaig començar la meva tasca com a cronista ja hi havia una altra persona que exercia el càrrec, el Sr. Jaume Marquès. Durant un temps vam treballar com a  cronistes tots dos. Malauradament va morir l'any 1992 i vaig quedar jo sol. Anteriorment a ell n'hi havia hagut d'altres com Lluís Batlle, que era arxiver de l'Ajuntament i professor; Joaquim Pla, que era editor; i al segle XIX Enric Claudi Girbal, que havia estat l'ànima de la revista Girona del 1875 al 1895, tot el temps que aquesta es va editar.
▪ Hi ha algun tipus d’obligació o de responsabilitat inherent al càrrec de cronista?
En realitat no hi ha cap obligació concreta, ja que és un càrrec honorari. És una feina que fas per a la ciutat per recordar el passat. A vegades et demanen que redactis algun escrit determinat. El càrrec, indirectament, et dóna l'oportunitat d'escriure un article setmanal al Diari de Girona. També de vegades escric llibres sobre fets del passat gironí.
▪ Es tracta d’un càrrec vitalici. Quan canvia l’alcalde canvia el cronista?
Sol ser un càrrec que dura tota la vida, i quan canvia l'alcalde o el partit, hom segueix. No obstant això, l'alcalde pot sempre fer-te fora si fas o passa alguna cosa molt greu, però en la llarga història dels cronistes mai no hi ha hagut cap cas d'expulsió.
▪ En tots aquests anys, quin esdeveniment destacaria com a rellevant?
Potser destacaria els tres canvis d'alcaldes, l'actual arribada del Tren d'Alta Velocitat, que en el futur pot suposar un gran canvi per a la ciutat o també l'extensió de l'eixample de la ciutat, que alhora comporta la creació de nous barris. I no ens podem oblidar de la greu crisi que patim, que està afectant tota la població i ha comportat un gran canvi en la forma de viure de les persones.
▪ Si pogués canviar algun fet de la història de Girona, quin canviaria? Per què?
Canviaria el Setge de 1809, quan els francesos van arrasar Girona per tercer cop. Com a conseqüència la ciutat va quedar tocada i alhora va deixar molts de morts per ambdós bàndols.
▪ Quins són els principals canvis que ha pogut veure en la Girona de quan va arribar al càrrec i la Girona actual?
Crec que és millor respondre la pregunta des d'una altra perspectiva: Girona ha anat canviant considerablement des del 1900! L'any 1900 es van enderrocar les muralles, es va crear l'Eixample i va començar el procés de modernització de la ciutat, que va estar en continu progrés fins al començament de la Guerra Civil, en què la ciutat va parar de créixer i modernitzar-se de cop. La guerra va deixar un gran forat, i fins al 1960 la ciutat no es va recuperar i va tornar a evolucionar: des d'aquell any Girona va canviar molt. Es va poder tornar a escollir l'alcalde el 1979, el nou ajuntament emprèn una gran obra de renovació. La ciutat creix molt i molt amb nous barris fins a arribar a l'actual crisi que altre cop frena el creixement.
▪ Abans de ser cronista, va ser bibliotecari i va canviar la biblioteca de lloc. Quins avantatges ha vist amb la nova localització d'aquesta?
Anteriorment estava situada al carrer de la Força: el local era petit, no hi havia gaires atractius per a la gent corrent de la ciutat, el local havia quedat antic i calia modernitzar-lo. Hi havia pocs llibres, i les persones que freqüentaven la biblioteca eren les poques a les quals en aquells moments els agradava la història. Després, quan el 1951 es va ubicar la biblioteca a la Casa de Cultura, va canviar tot. Se'ns van facilitat nous llibres i d'àmbits més diferents, el local era molt més modern i amb més instal·lacions, i també es va instal·lar el servei de préstec.
▪ Sabem que en algun moment de la seva vida realitzava tres feines de manera simultània. Com s'ho feia per a compaginar-les? Totes estaven relacionades, però amb quina de les tres gaudia més?
Abans era ben normal que una persona realitzés tres feines a alhora, era vital per poder tirar endavant ja que en aquells moments les feines estaven molt mal pagades, i més la dels professors. Per sort, ara les coses han canviat. Era molt difícil de compaginar, començaves a treballar a les 9 del matí i no tornaves a casa fins a les nou del vespre, i entre aquestes 12 hores tenies un petit descans per a dinar i res més. També et tocava treballar el dissabte, i el diumenge era l'únic dia de festa. Quan arribaves a casa no descansaves, havies de preparar les classes per l'endemà, o bé dedicar-te als treballs d'investigació.
▪ Vostè va ser un dels fundadors de la UdG. Què ha suposat per Girona la implantació de la universitat?
Va representar un gran canvi per la ciutat. No només suposà una millora cultural per a la ciutat (per exemple, abans de tenir una universitat, hi havia conferències o xerrades cada molt de temps, i ara gairebé n'hi ha una per dia, i també se celebren altres actes de promoció científica i cultural). També afavoreix la creació de llocs de treball i atrau molta gent que ve de fora per estudiar i que representa uns diners per la ciutat.
▪ Com va ser el procés de crear una universitat?
El 1969 es van començar a fer alguns estudis universitaris, el primer any van ser de Lletres, i van acollir unes 100 persones; el segon any ja es van fer dos cursos de Lletres i es van oferir estudis de Ciències i s'impartien classes a la Casa de Cultura. A mi se’m va encarregar d'organitzar els cursos durant 4 anys, però preferia fer de bibliotecari, que era el que realment m'agradava. Després ja es va crear la UdG i va anar creixent fins avui, que ja compta amb 14000 alumnes.
▪ Quins inconvenients hi havia quan aquesta ciutat no disposava d'universitat?
Abans culturalment hi havia molt poques activitats. el Batxillerat i Magisteri (que anteriorment no era considerada una carrera universitària) era el màxim que es podia estudiar i si algú volia fer una carrera superior havia d'anar a Barcelona, i a vegades no l'oferien ni a Barcelona, com per exemple Veterinària, que es feia només a Saragossa.
▪ Respecte dels mestres, creu que actualment són molt diferents dels d'abans?
Una mica diferents sí. Actualment estan molt més formats que abans, en què només se sabia allò bàsic, i ara s'ha de conèixer tot més àmpliament. Però ara i sempre els mestres han tingut una gran dedicació i han estat soferts, però mai no han estat tractats com es mereixen. També s'ha de dir que ara estan molt més ben pagats que abans.
▪ Sabem de fonts fidedignes que ha tingut i té encara una memòria prodigiosa. Ens pot explicar alguna anècdota del seu pas per l’institut?
D'anècdota no ens sé pas cap, però hi ha una cosa que crec que us pot sorprendre: als anys vint en una classe hi havia 25 nois i només 3 noies. Amb el pas del temps les xifres d'homes i dones estudiants s'ha anat igualant i creixent molt significativament.
▪ Sabem que publica un escrit al Diari de Girona cada diumenge. Quins temes hi tracta?
Tracto de diversos temes i aspectes viscuts a la Girona del passat, que per a molts són novetats, ja que mai no els havien sentit.


ESCOLA VERDA: PLA D'ACCIÓ DE L'INSTITUT JAUME VICENS VIVES

XAVIER SÀBAT (COORDINADOR ESCOLA VERDA)

Escoles Verdes és un programa del Departament d’Ensenyament i l’antic Departament de Medi Ambient, avui Territori i Sostenibilitat, per donar suport a tots els centres educatius de Catalunya que volen organitzar accions educatives que tinguin la finalitat d'afrontar, des de l'educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat. I, per tant, es plantegen tres grans objectius: ajudar els centres a incorporar els valors de l'educació per a la sostenibilitat en tots els àmbits de la vida del centre (currículum, gestió, relacions amb l'entorn, etc.), promoure la participació i la implicació activa de la comunitat educativa en la millora del seu entorn i afavorir l'intercanvi entre els centres que comparteixen uns mateixos objectius. 
El 9 de novembre de 2010, l’Institut Jaume Vicens Vives va rebre el distintiu que l’acredita com a Escola Verda. Actualment, participen en el programa 485 centres escolars catalans. La valoració favorable per part del Departament d’Ensenyament de la feina realitzada pel centre condueix a l'atorgament del distintiu d'Escola Verda. Per consolidar aquest distintiu, cal que a l’institut se segueixi fent un treball continuat d’acord amb el pla de cohesió ambiental. En l’organització del centre, la comissió ambiental que proposa activitats i les dinamitza consta de professors i alumnes, i està també oberta a pares i mares.
El PLA D’ACCIÓ és un document aprovat pel Claustre i pel Consell Escolar que recull un conjunt d’activitats que ens proposem dur a terme al llarg de tres anys acadèmics:

Ecoauditoria del centre educatiu: treball interdisciplinar centrat en l’aigua, l’energia i els residus que es realitza en els treballs de síntesi de primer, segon i tercer d’ESO.
Hort escolar: matèria optativa de quart d’ESO. Els estudiants participen de forma activa en la realització d’activitats d’horticultura ecològica. Els productes de l’hort es venen al mateix institut i, un cop l’any, en el mercat dels horts escolars a la plaça del Lleó.
Sostenibilitat: matèria alternativa a la Religió que cursen els estudiants a segon d’ESO i on es tracten les estratègies per viure de forma sostenible.
Setmana de l’energia: conjunt d’activitats d’aula centrades en l’estalvi energètic i les energies renovables que culmina la darrera setmana del segon trimestre amb accions a l’hora del pati.
Setmana de la reducció dels residus (arbres de paper): a partir dels objectius d’aquesta campanya europea, ens esforcem per una reducció en la producció de residus i en la seva gestió.
Difusió: ens marquem l’objectiu de donar a conèixer a la comunitat educativa les accions que duen a terme els diferents grups d’estudiants, a dins i a fora de l’aula. Per això comptem amb el bloc Vives Verd, col·laborem amb Metastasi, la cartellera verda, les cartelleres de les aules, etc.
Visites a instal·lacions: hi ha un seguit d’equipaments a la ciutat que tenen un paper determinant en l’assoliment d’un major grau de sostenibilitat en la societat. Es tracta de la deixalleria, la potabilitzadora d’aigües, la depuradora, la incineradora i l’abocador de residus, l’institut de recerca de l’aigua, la central hidroelèctrica del Molí, etc.
Coneguem l’entorn natural: ens motiva molt el descobriment del medi natural, des d’espais més singulars (Zona Volcànica de la Garrotxa o el Cap de Creus) fins a espais més propers (Devesa).
Celebració de diades institucionals: volem aprofitar les campanyes institucionals molt publicitades, com el dia del medi ambient, el dia mundial de l’aigua, etc. per fer-hi referència a l’escola.
Banc de llibres: ens sumem a la iniciativa de la direcció del centre quant a la reutilització de llibres de paper perquè té grans avantatges també pel medi ambient.
Trobades amb centres E verda i participació en activitats per difondre la sostenibilitat: trobades anuals de representants del professorat i de l’alumnat dels diversos centres de la xarxa d’Escoles Verdes.

divendres, 19 de juliol de 2013

EL PROFESSOR CARLES STERN ES JUBILA



Neix a Girona l’any 1952. Fins als 14 anys estudia en una acadèmia dirigida per un seu oncle, professor d’institut: el Sr. Estrach. L’any 1967 es matricula a l’Institut de Girona per acabar el batxillerat. Li agraden les ciències, la geologia i la geografia. De fet, hauria estudiat Geografia si no hagués estat una carrera lligada a la branca d’Humanitats, però el contacte amb les ciències és vital per a ell. En haver obtingut el PREU decideix matricular-se a Biologia, el primer any a Girona i llavors a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencia l’any 75. Té la previsió de quedar-se a la universitat amb una beca mentre treballa en la seva tesi però el mes de setembre, en una visita a Girona, el Sr. Estrach li ofereix treballar com a interí a l’institut Pere Alsius de Banyoles. En Carles accepta i aprofita aquest any per preparar exhaustivament les oposicions. L’estiu del 76 es convoquen a Valladolid (és el primer any que es descentralitzen, es creen tribunals en diverses ciutats d’Espanya) i no només les aprova sinó que obté plaça a l’institut Vives de Girona.
Referent al centre, en Carles recorda una anècdota referida per l'aleshores director, el Sr. Ignasi Bonnín, que ens mostra que les coses han canviat…una mica: es proposà que el Instituto Nacional de Enseñanza Media de Gerona passés a ser l'institut “Jaume Vicens Vives” i s'iniciaren els tràmits perquè així fos. La resposta de l’administració no es va fer esperar i fou taxativa: a partir de llavors seria l'Instituto Jaime Vicens Vives. Tanmateix, aquí es va respectar el nom de l’historiador en català de l’única manera possible: tothom que entrava a l’edifici podia llegir en un rètol: Instituto J. Vicens Vives. Sent una certa enyorança d’aquella època, en què reconeix que impartir classes era una tasca més engrescadora, agradable i agraïda que en l’actualitat.
Els viatges són per a ell un plaer i una font de motivació. Un dels que recorda amb intensitat és el que realitza amb la seva família a Israel, on viu un seguit de situacions que el fan patir de debò. En Carles és també un gran amant de la lectura. En efecte, els professors, companys i amics que el coneixen el titllen de lector infatigable. A la taula del despatx se li amunteguen novel·les, biografies, assajos i obres de divulgació científica. Dues curiositats: té el costum de rellegir aquells llibres que l'han fascinat i s'obliga a la lectura en anglès si més no deu minuts cada dia per raons que són òbvies. No és estrany veure'l llegir amb avidesa, ulleres al nas, a la sala de professors. Algú explica que quan els seus fills eren petits anava amb el diari mig desplegat en una mà mentre amb l'altra empenyia el cotxet i, tot passejant, aprofitava per llegir... ni que fossin un parell de ratlles! En tot cas, sigui o no sigui cert, als qui el coneixem aquesta anècdota no ens costa gens de creure.
En Carles dóna molta importància a la salut i té cura de la seva. Forma part d'una associació de senderisme i realitza sortides els caps de setmana de manera esporàdica. És interessant sentir-lo a parlar sobre alimentació i nutrició, sobre ciència, sobre política... sempre amb gran passió. També ho manifesten així els seus alumnes: un professor que estima allò que ensenya transmet el seu entusiasme als estudiants. No hi ha cap dubte que és un home apassionat però moderat a la vegada, que sap escoltar i sap estar, ple d'inquietuds.
Aquest any en Carles Stern es jubila. Nosaltres trobarem a faltar les seves converses i la seva bonhomia, però estem segurs que encara li faltarà temps per omplir la immensa curiositat que el caracteritza. Molta sort, Carles.
CARLES STERN I ELS PAPERS DE PLA
Primeries dels anys noranta, de bon matí. Mentre endreça el laboratori de l'institut, en Carles Stern troba un munt de papers esgrogueïts i plens de pols que desperten la seva curiositat. Són treballs de geologia escrits a ploma que presenten una cal·ligrafia perfecta. Una revisió més a fons indica que es tracta de fulls redactats en castellà... de principis del segle XX, concretament del curs 1912-1913. En estudiar-los amb atenció s'adona de la presència d'uns altres fulls, també vells i empolsegats, però diferents. La gran sorpresa ve en adonar-se de la signatura que figura a sota d'aquelles línies: José Pla Casadevall. I en Carles comença a llegir. És una ressenya inèdita que redacta un Pla adolescent sobre una excursió a Llançà i a Sant Pere de Rodes realitzada pels alumnes del Instituto Nacional de Enseñanza Media de Gerona (actualment Jaume Vicens Vives) el 26 de gener de 1913. 

ENTREVISTA A ESTANIS PUIG EN MOTIU DE LA SEVA JUBILACIÓ

 

Com a professor que es jubila aquest any, voldríem conèixer algunes dades seves.
Vaig néixer a L’Escala el 1952. Pare, petit industrial, i mare de família de pescadors. Era un poble de 2500 habitants i a casa llogàvem el pis superior a una família de metges de París amb els quals em va unir una bona amistat.

Catedràtic de Llengua i Literatura catalanes al Jaume Vicens Vives, però aquí no s’hi arriba d’avui per demà...
Vaig fer els estudis primaris a l'escola de poble. Als onze anys vaig entrar al Collell a fer el batxillerat elemental. Recordo del collell la duresa del dia a dia dels primers anys i com enyorava la família i els amics. Després 5è i 6è als Maristes de Girona. Recordo el fred intens que passava a la pensió de la Sra. Filomena. El COU experimental a l'Institut Emperador Carlos de Barcelona. L'estada a BCN em va despertar l'interès per l'estudi, ves per on. Vaig treure molt bones notes de COU i em vaig matricular d’Història a l'Autònoma. Aquests anys de l'autònoma van ser intensos i apassionants. Vaig acabar la carrera, vaig fer el servei militar a Saragossa i em vaig casar amb l'Aurora el novembre del 75. Vaig començar a fer classes de català a l'Institut Pau Vila de Sabadell com a interí.

Però vostè havia estudiat Història o Filologia Catalana?
Vaig començar amb el català perquè, mentre estudiava, ja l’ensenyava a Òmnium Cultural al Baix Llobregat per pagar-me els estudis. Determinat pel català i atesa la seva precarietat legal a les acaballes del franquisme, vaig viure molt intensament la lluita per la introducció del català a les escoles. Vaig fer oposicions i, després d'un anys a Barcelona, el 83 ens vam traslladar a Girona, on vaig començar a treballar al Vives.

Ja el tenim a l’institut. Professor de català i, del 1996 al 2000, director.
Sí. No he canviat de centre en 30 anys! A l'institut he viscut amb els companys diferents canvis de sistema. Al principi, fèiem 21 hores lectives i teníem 40 alumnes per classe que sovint s'incrementaven en un 10%. Vaig conèixer en aquella època professors que encara havien impartit classes a l'institut del carrer de la Força i vaig poder entendre i assimilar què representava per bona part dels gironins l'institut i el prestigi que tenia. El Vives té dues etapes ben diferenciades. Les marca l'inici de l'ESO. En ple debat sobre l'exigència i el rendiment escolar, resulta que la instauració d'una etapa comuna per a tots els noies i noies fins els 16 anys s'ha demostrat ineficaç. M'agrada recordar l'etapa de professors com la Sra. Condom, molt competents i doctes en la matèria. L'etapa de l'ESO va representar un canvi radical d'objectius i l'evidència que calia lluitar per la qualitat dels continguts i bastir una bona organització. Als directors i al professorat d'aquesta etapa els va caldre molt esforç d'adaptació que entenc que es van afrontar amb professionalitat. També el BI va representar una aposta per la qualitat i la resposta que va donar l'institut al nou escenari.

Els darrers anys ha deixat les aules perquè és l’alcalde de l’Escala.
A finals de 2002, l’agrupació del PSC de l’Escala em proposà encapçalar la seva candidatura municipal de l’any 2003. Vam tenir uns mals resultats. Era molt novell en aquest món tan complicat. El 2005 vam pactar amb CiU i el 2007 i el 2011 vam guanyar a pocs vots de la majoria absoluta. El 2007 vaig demanar excedència a l'institut i des de llavors estic al capdavant de l'alcaldia.